A l’Espanya profunda dels anys 50 i 60, aquella que els francesos deien que Àfrica començava als Pirineus, l’oligarquia terratinent i financera, amb la salvaguarda feixista i de l’Església catòlica, havien sotmès els pobles peninsulars a l’analfabetisme i a l’empobriment absolut.
Empobriment que va portar milers de ciutadans andalusos, extremenys, castellans, aragonesos… a deixar les seves llars i a emigrar, la majoria de les vegades, amb una mà al davant i una altra al darrere, cap a terres catalanes i europees i, de vegades, també, terres americanes.
La imatge d’una Espanya profunda, pobra, miserable i sotmesa, contrastava amb una Europa rica, pròspera i lliure, on, sobretot, hi havia treball per a tothom.
Sort en teníem que als Països Catalans, a través dels Pirineus, ens entrava un alè fresc que ens aportava oxigen.
Aquella Espanya profunda va anar creixent, va morir el dictador (que, recordeu, deia que ho deixaria tot “atado y bien atado”), i van arribar els Regnes de Taifes de les autonomies i la “democràcia” del “café para todos”. El model autonòmic era la nostra manera de ser espanyols, el que ens unia a Espanya segons el nou statu quo.
Un model, al nostre entendre, tal i com han anat aquests darrers 25 anys, molt més espanyolitzador que el mateix règim franquista. La política al nostre país s’ha vist afectada per una manera de ser que no ens és gens pròpia basada en la fatxanderia, en la fanfarroneria, en el grotesc, en la xaroneria, en el “per collons”, tot amb l’objectiu del diner fàcil i ràpid per a l’oligarquia de torn. Avui sabem que la majoria de dirigents del PSOE, del PP i, fins i tot, molts de CiU, són els hereus d’aquella Espanya oligàrquica, fills d’antics dirigents de Falange o els mateixos alcaldes franquistes que, per mantenir-se en el poder, van reciclar-se i afiliar-se als nous partits polítics. Tots tenim exemples d’alcaldes que s’han anat mantenint al poder abans i després la mort del dictador.
Aquest model de Regnes de Taifes ha propiciat nuclis de poder que han fomentat la corrupció a tots els nivells, des de la corrupció a petita escala (amb aprofitament de les dietes que habitualment tenen els polítics i càrrecs tècnics fins fer-la extensiva als seus amics i familiars, l’acceptació de regals milionaris), passant pel famós 3% de comissions – que afecta polítics convergents i socialistes- que se li va escapar a Pasqual Maragall, una de les raons per la qual va perdre més tard la presidència de la Generalitat, ja que posava en perill l’estabilitat mateixa del PSOE, fins a la corrupció a gran escala, amb la percepció de diners pagats de sotamà; una política que ens ha destruït el territori, on l’especulació no ha tingut cap mena de compassió, que ha jugat amb els nostres treballs i les nostres vides, o que s’ha cagat en la nostra llengua i cultura (com ens agradaria de fugir nord enllà, on diuen que la gent és neta, pulcra, desvetllada i feliç, on encara hi ha terres verges, on la gent ha sabut estimar la seva terra i no s’ha venut pels diners).
Aquests Regnes de Taifes, però, han necessitat d’una Llei electoral, la Llei d’Hont, que els fes possibles. Una Llei que premia els dos principals partits i castiga la resta (recordem que al País Valencià, cal obtenir un 5% de mitjana a tota l’autonomia per entrar al parlament). Una Llei que, en el cas concret del nostre país, serveix per evitar l’entrada als parlaments (allà on es cou tot) de l’esquerra independentista o de grups en defensa del territori contraris a l’especulació salvatge i a la destrucció del país.
Amb aquest estat de coses, i tots en som conscients, i de quina manera, s’han fomentat polítiques agressives contra els treballadors i les treballadores, contra les polítiques socials, contra el territori, que han servit perquè la mateixa oligarquia de sempre hagi continuat omplint-se les butxaques, cada vegada més, fomentant un nou esclavatge, amb l’excusa que tots ens podíem fer rics (“En España quien no se hace rico es que es tonto”, Carlos Solchaga, exministre “socialista” espanyol d’economia, dixit). Amb aquest miratge de l’enriquiment ràpid que va encomanar tothom, però on realment qui es feia veritablement ric era l’oligarquia de tota la vida, els grans partits espanyols van constituir regnes de taifes on el poder i la corrupció, els tractes de favor, l’enriquiment ràpid, han estat, cada vegada més, de rabiosa actualitat. Recordeu, sinó, tota la trepa de polítics pseudodelinqüents que a Marbella, a Madrid, a Mallorca o a València s’han embutxacat milions d’euros dels ciutadans i de les ciutadanes (i això és només la punta de l’iceberg). A l’altra cara de la moneda, hi ha els treballadors, enganyats i estafats, havent-nos fet creure que ens enriquiríem fàcilment, però que hem acabat hipotecats fins al moll dels ossos.
Cal dir, també, que el sistema, ha generat un monstre que fa que sigui gairebé impossible manifestar qualsevol tipus d’oposició clara, a través de mitjans que puguin arribar realment a canviar alguna cosa. I si canvia alguna cosa, ja està fet de manera, que el relleu el prengui l’altre partit implicat en l’afer. És un pastís que es reparteixen entre bons germans, principalment, entre el PSOE i el PP (i, en menor mesura, els CiU, PNV, BNG i la resta de partits institucionals). Una democràcia de tan poca volada que no accepta coses tan democràticament elementals com el dret a decidir. O que permet que una decisió judicial, a instàncies d’una legislació i del poder polític que ells han generat, il·legalitzi partits perquè no es puguin presentar a les eleccions. Sense tenir en compte els més elementals drets democràtics i, naturalment, la presumpció d’innocència dels ciutadans i de les ciutadanes que integraven les candidatures.
I als Països Catalans que n’hem tret de tot plegat, a banda, de la precarització, l’atur, la pobresa creixents, l’especulació, la destrucció del territori, la reculada de la nostra llengua i l’enriquiment de quatre sangoneres?
La dictadura va suposar una espanyolització ferotge a nivell lingüístic, però els Regnes de Taifes autonòmics, o l’Espanya de les autonomies, ha pujat un graó més, perquè ha espanyolitzat la societat no només a nivell lingüístic (empobriment de la llengua, minorització, intolerància davant el fet que hi hagi gent que utilitzi habitualment la seva llengua que no és, naturalment, la de la majoria de l’estat, etc.) sinó també a nivell de maneres de ser, en allò que dèiem precisament de la fanfarroneria, el grotesc i el “per collons” elevats a la màxima potència, un fet que anys enrere era inimaginable al nostre país. L’actitud dels Zaplana, Camps, Fabra, de España, Cirera, Vidal Quadres i també d’alguns polítics convergents, va molt en aquesta línia i no té res a envejar a les maneres que gasten els Aznar, els Aguirre, els Guerra, els Rodríguez Ibarra, etc. La substitució ja no és, per tant, només lingüística, sinó que és molt més greu i profunda. Davant d’aquests fets, no hi ha gaires alternatives. Podem adoptar una actitud passota, dient que això no va amb nosaltres, amb totes les conseqüències que això comporta, tant per al territori, per al país, com per a la classe obrera (EROs, acomiadament lliure, etc.) o mirar de trobar-hi alternatives.
Aquest component negatiu i pervers que està penetrant i està fent un mal enorme a les maneres de fer i de ser a les quals nosaltres estàvem habituats des de temps ancestrals, les quals s’anaven enriquint amb altres maneres positives que tradicionalment entraven al nostre país, ens està fent molt més mal que l’espanyolització lingüística. Conceptes com el d’enraonar (enlloc de discutir); de donar la cara (enlloc de tergiversar); de tenir dret a parlar i ser escoltat (i viceversa) o que amb la paraula donada i una encaixada de mans podies confiar-hi (mentre que avui en dia, qualsevol contracte escrit i signat és paper mullat), etc. els hem perdut gairebé tots, substituïts per un model fatxenda i vulgar. Amb aquestes noves formes, que portem més de 20 anys patint, i que ja són habituals als nostres ajuntaments, a les institucions autonòmiques, etc., ens estan, com diem, fent molt més mal que l’espanyolització lingüística.
No hi ha gaires alternatives que puguin combatre aquestes maneres de ser i de fer perverses, que puguin combatre l’especulació i la precarietat no només laboral sinó a tots els nivells. Ha estat i és un subtil i perspicaç treball de formiga que ens ha penetrat i s’ha fet mestressa de casa nostra.
Però hi tenim un camí, que caldrà seguir si volem canviar quelcom per decidir. Hem dit que les eleccions estan fetes a mesura perquè res no canviï. Per tant, fins ara, hem dit que l’abstenció era el millor mitjà per combatre l’statu quo, però, és clar, la situació ha arribat massa lluny: espoli, destrucció del territori, precarietat, acomiadament lliure, etc. L’única manera d’intentar tombar la truita és canviant la llei electoral, cosa a la qual, ni PSOE, ni PP, ni CiU, s’avenen a fer, perquè saben perfectament que això podria representar el final dels seus regnes de taifes. Una llei electoral amb llistes obertes, és a dir que no haguem de votar una llista de noms que no sabem qui són, que no haguem de votar en circumscripcions provincials (artificials en la nostra cultura) a candidats que, en molts casos, no han trepitjat mai totes les comarques de la província a què diuen representar; una divisió electoral per proporció al nombre d’habitants, en alguns casos per comarca, d’altres, en les grans ciutats, per districtes i, una llei electoral, que impedeixi els partits polítics a fer els dispendis milionaris d’euros, mentre hi hagi precarietat i gent que pateix per arribar a final de mes.
Aquesta nova llei electoral és possible, cal que ens hi posem, i demanem una reflexió al moviment popular, a les organitzacions de base, a tots aquells moviments que els darrers anys s’han mogut contra l’especulació, la PDE, Compromís pel Territori, plataforma No a la MAT, a la gent del col·lectiu contra l’abocador del Pinós, contra el Pla Caufec, de Casals i Ateneus Populars, de Per l’Horta, a les Candidatures d’Unitat Popular, etc.
No hi ha altres alternatives. El sistema electoral actual fa que sempre guanyin els mateixos, aquell o aquella que convé al partit corrupte de torn, i al sector de la patronal/burgesia que li doni suport en aqueix moment, encara que el candidat sigui el pitjor dels malfactors, el sistema està fet perquè li doni sempre la victòria.
Que no ens prenguin el pèl, de nosaltres depèn.
Coordinadora Obrera Sindical
Assemblea d'Unitat Popular Carraixet 